Temes de literatura contemporània - Aula 1

Públic

Revictimització i resistència en el relat

La violència sexual, més que un fet aïllat o una tragèdia personal, és una conseqüència directa dels sistemes patriarcals que travessen les nostres societats. Aquesta idea queda molt clara quan ens fixem en com algunes obres literàries contemporànies no només expliquen el moment de l’agressió, sinó també tot el que passa després: com responen les institucions i com reacciona la societat. En aquest assaig, comparo dues obres que tracten aquesta qüestió: Herba, de Keum Suk Gendry-Kim, i Violació. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates. L’objectiu és veure com aquestes dues històries, tot i passar en llocs i contextos molt diferents, ens parlen de la mateixa estructura de violència i també de com es pot resistir a través del relat i la memòria.

Els casos de Lee Ok-sun (una supervivent coreana de l’esclavitud sexual durant la guerra) i Teena Maguire (una dona nord-americana víctima d’una violació col·lectiva) tenen un punt en comú molt clar: el patiment no s’acaba amb l’agressió. Tal com explica Judith Herman (1992), el trauma es perpetua quan les institucions que haurien de protegir les víctimes les tornen a fer mal, posant-les sota sospita i desacreditant-les. Això és el que s’anomena revictimització, i mostra com la violència de gènere no és només cosa de “mals individus”, sinó d’un sistema que continua protegint els agressors.

Kelly Oliver (2001) parla del concepte de “testimoni trencat” per explicar que les víctimes, fins i tot quan poden parlar, sovint no són realment escoltades. La seva veu queda fragmentada, desautoritzada o transformada. I això té a veure amb una societat que no sap (o no vol) acollir aquestes veus. En la mateixa línia, Nancy Fraser (1997) diu que fer justícia no és només castigar el culpable o donar una compensació econòmica, sinó també reconèixer simbòlicament el que ha viscut la víctima.

A Herba, veiem clarament com Ok-sun lluita per ser reconeguda com a víctima i com a testimoni dels crims de guerra que va patir. La manera com Gendry-Kim dibuixa la seva historia, amb silencis, traços trencats, imatges repetides, mostra com d’intens és el dolor i com de difícil és expressar-lo. A més, queda clar que la violència no només ve del passat (la guerra i l’esclavitud sexual), sinó també del present: la indiferència institucional, la manipulació política, el silenci forçat. Ok-sun, com a dona gran, pobra i asiàtica, queda en una posició molt vulnerable i, durant molts anys, pràcticament invisible (Gendry-Kim, 2019).

Al seu torn, Violació. Una història d’amor ens porta a un escenari molt diferente: una petita ciutat dels Estats Units, però amb una dinàmica molt semblant. Teena és agredida i, després, ha de defensar la seva paraula davant d’un sistema judicial que sembla més preocupat per qüestionar-la que per protegir-la. El fet que sigui mare soltera, que no formi part de la classe mitjana acomodada, o que surti sola de nit, es converteix en motius per dubtar de la seva credibilitat. Oates mostra com la societat americana, que es presenta com a moderna i civilitzada, continua culpant les dones quan trenquen certes normes de comportament. El judici no busca tant saber què va passar, sinó desacreditar-la, repetint així mecanismes de control i de submissió cap a la víctima (Oates, 2003).

Quan posem les dues històries en relació, queda clar que la violència sexual s’ha de mirar amb ulleres transnacionals i interseccionals. Cada cas és diferent, però al fons hi trobem mecanismes semblants: culpabilitzar la víctima, silenciar la seva veu, i mantenir una estructura de poder que les margina. Això reforça la idea que la violència masclista no és un problema individual, sinó una estructura que canvia de forma segons el lloc i el moment, però que funciona amb la mateixa lògica.

Les dues autores, però, no es limiten a mostrar el patiment. També ens ensenyen com les víctimes intenten resistir. Gendry-Kim ho fa recuperant el testimoni d’Ok-sun, donant-li espai i dignitat. Oates, en canvi, ens parla de la resistència a través de Bethie, la filla de Teena, que narra els fets perquè la seva mare no pot fer-ho. Aquesta decisió narrativa ens mostra que, quan el sistema falla, el relat pot ser una forma de justícia alternativa. Teena, ha quedat sense veu, tant en un sentit literal com simbòlic.

Això connecta amb la proposta de Teresa Iribarren (2024), que diu que no hem de llegir aquestes històries només amb compassió, sinó amb consciència crítica. La literatura pot ser una eina per qüestionar el sistema, per donar veu a qui no en té i per imaginar maneres noves de reparar el dolor.

També és important no posar totes les víctimes al mateix sac. Ok-sun i Teena tenen experiències molt diferents, i aquestes diferències són importants. Una és asiàtica, gran, marcada per la guerra i el colonialisme; l’altra és una dona blanca, jove, de classe treballadora, dins d’un context aparentment democràtic. Entendre aquestes particularitats ens ajuda a fer un anàlisi més realista de com funciona la violència i de com es pot combatre.

En resum, aquestes dues obres ens ensenyen molt més que dues històries de dolor: ens parlen de com el sistema judicial i social pot revictimitzar, però també de com la narració pot ser una eina poderosa de resistència. Herba i Violació. Una història d’amor ens conviden a escoltar les víctimes, a qüestionar les institucions i a imaginar una justícia que no només castiga, sinó que també reconeix, repara i dignifica. A més, les dues obres trenquen amb la idea que la justícia és un espai neutral, mostrant com la cultura i la política influeixen moltíssim en la possibilitat d’aconseguir reparació. Al final, tant Herba com Violació deixen clar que resistir, explicar el que s’ha viscut i reivindicar la pròpia dignitat són formes molt potents de lluita.

Des de la literatura, es poden obrir camins cap a una societat més justa, on les víctimes deixin de ser objectes de discursos aliens i esdevinguin subjectes de la seva pròpia història. Al final, tant Herba com Violació deixen clar que resistir, explicar el que s’ha viscut i reivindicar la pròpia dignitat són formes molt potents de lluita. I tot plegat ens porta a una conclusió important: cal repensar profundament el sistema judicial i el paper de la societat si volem que la justícia deixi de fer mal i comenci a reparar de veritat.

Bibliografia

• Gendry-Kim, Keum Suk. Herba. Barcelona: Reservoir Books, 2019.
• Herman, Judith. Trauma and Recovery: The Aftermath of Violence—from Domestic Abuse to Political Terror. New York: Basic Books, 1992.
• Oliver, Kelly. Witnessing: Beyond Recognition. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2001.
• Oates, Joyce Carol. Violació. Una història d’amor. Barcelona: Edicions de 1984, 2003.